Que tens una pena?

Tinc una filla que va a l’escola bressol, li encanta, s’ho passa molt bé; se sent acompanyada per les mestres i mica en mica va iniciant la socialització amb els companys (encara que ara toca estar en plena etapa egocèntrica).

Treballant en el món de l’educació emocional és inevitable que observi les mestres des de la meva vessant professional, i ja m’hi vaig fixar l’any passat en ple apogeu d’adaptació escolar el paper crucial que tenen les mestres per tal d’assolir una bona adaptació (ep! sense treure importància al paper dels pares i mares!).

En el moment que els pares i mares marxem i el fill o filla en qüestió PLORA les mestres d’aquesta escola mai han dit (almenys jo no ho he sentit) un “no ploris”, un “va, que no passa res”, un “vinga, ja està, calma’t”. Mai. En canvi, he vist que acompanyen l’infant en la seva pena, en el seu moment de tristesa, i li diuen coses com “veig que t’has posat trista”, o bé li pregunten “que tens una pena?”.

Personalment ho trobo genial, perquè el que estan fent és, primer de tot, reconèixer l’emoció de l’infant, en segon lloc, permetre-li aquesta emoció i, en tercer lloc, acompanyar-lo en la tristesa.

L’infant pot estar trist, igual que tots podem estar tristos, i cal respectar-li aquest moment de pena; si sent que pot expressar-se i pot sentir, sense que ningú li digui que no passa res o que ja està, aprendrà a gestionar molt millor i molt abans aquestes emocions més desagradables, perquè entendrà que estan permeses, que no cal tapar-les; no les bloquejarà.

Per això, us encoratgem a posar-ho en pràctica tenint en compte aquests 3 punts:

  1. Reconèixer l’emoció de l’infant. “Que estàs trist?”, “que tens una pena?”, encara que sapiguem la resposta, si nosaltres verbalitzem el que, per ara, l’infant no pot verbalitzar però sí expressar amb el plor, se sentirà escoltat, acompanyat, respectat. Això ho podem fer també amb infants més grans, quan ajudem a “confirmar” l’emoció l’estem reconeixent.
  2. Permetre-li l’emoció durant una estona. “Veig que estàs trist, vols una abraçada?”, “Veig que plores perquè trobes a faltar el papa, vine, plora aquí amb mi”. D’aquesta manera li oferim un moment per sentir l’emoció i un espai on gestionar-la.
  3. Acompanyar-lo en la seva gestió emocional. Podem oferir-li una abraçada, una estona de calma, una carícia, un got d’aigua…; és important que l’infant sàpiga que volem acompanyar-lo en l’emoció, que no el deixarem sol, que ens importa. Si l’infant rebutja que intervinguem, va bé deixar-li espai, però sempre assegurant-nos que sap que pot acudir a nosaltres en qualsevol moment, i anar-li preguntant si vol companyia o ajuda. “Veig que vols estar sol, si vols una abraçada, aquí estic”, “Vols una abraçada? Crec que et pot anar bé”.

{ Clara Mas }