El dret a construir cabanes

Cada dia, als grups de l’extraescolar de jocs i educació emocional fem rondes de notícies, són un moment bonic, de connexió grupal, d’escolta i d’explicar notícies rellevants que els han passat i vincular-les amb les emocions que hi ha en cada una d’elles. Els adults i adultes que assistim els grups també expliquem notícies nostres; jo, aquesta setmana, els explicava la història de les casetes del carrer Encarnació (barri de Gràcia, Barcelona) i el jardí que hi ha darrere que ja han tal·lat i destrossat i del qual només en queda una alzina, l’alzina més vella de Barcelona, amb més de 200 anys de vida.

Els deia que sentia tristesa i ràbia però, a la vegada, també molt d’amor de veure la mobilització veïnal que hi havia per defensar el jardí, l’alzina i les casetes. “Però no poden tirar l’alzina!” em deien; “Vosaltres què faríeu?”. Després d’algunes propostes curioses, algú va donar una resposta que em va emocionar “Però l’alzina estava allà, abans que les persones, no? Hauria de poder seguir estant allà perquè pugui viure com a ella li agrada…”.

Diumenge passat els veïns organitzats hi feien activitats per defensar l’espai i vaig decidir passar-hi una estona. Quan ja portava allà una bona estona, van arribar unes famílies amb cinc o sis infants els quals estaven meravellats amb l’alzina i amb el jardí ple de piles de troncs tal·lats. Van deixar els seus pares i mares fent conversa i van anar a explorar l’entorn, es passejaven entre les branques, agafaven pinyes, tocaven els troncs, els sospesaven, reien, agafaven pals, fulles, es mullaven els peus, s’embrutaven mans i pantalons…

De sobte, van descobrir que al costat d’una pila de troncs hi havia uns arbusts entre els quals es dibuixava un túnel de branques; automàticament s’hi van ficar tots fins a arribar a una mena de cova, “és una cabana!!”; van exclamar saltant d’alegria, cridaven com si haguessin descobert un tresor, “una cabana!! Anem a buscar més branques!”. Sortien i entraven de la seva cabana carregant material, es posaven d’acord en com acabar-la de construir, discutien, arribaven a pactes, es repartien tasques segons capacitats de cadascú (els/les grans s’encarregaven del sostre, els/les petits/es de les parets); reien, estaven emocionats.

Veure’ls construir cabanes em va fer sentir emocions diverses; per una banda molt d’amor, i és que està a la naturalesa humana fer cabanes i construir refugis, i ho està de manera tan instintiva que els infants, sense que ningú els digui res en construeixen tan bon punt es troben en un entorn natural amb les mínimes possibilitats “cabanístiques”. També vaig sentir molta tristesa pensant que aquells infants del barri de Gràcia molt probablement no tenien contacte diari amb tanta natura (alguns potser els caps de setmana); però, us imagineu que les escoles i els parcs, en comptes de patis de ciment o sorreta dura tinguessin herba, terra, arbres, branques, troncs… per poder construir cabanes?

Quantes coses s’aprenen fent cabanes! Habilitats socials, empatia, autonomia, presa de decisions, responsabilitats, cura dels companys més petits, treball col·laboratiu, destresa física, psicomotricitat, superació, resiliència, física, manipulació de materials, desenvolupament espacial i, és clar, contacte amb la natura, amb els nostres origens, amb la nostra essència.

Què bonic que seria que els infants de Gràcia tinguessin aquell jardí per fer cabanes i les casetes per a tenir-hi un taller, per exemple, on conèixer materials, construir, muntar, desmuntar, crear, aprendre, emocionar-se…! Us imagineu quin espai més ric es crearia? Quines experiències tan plenes tindrien?

A La Nau Espacial hi hem pensat molt, tant, que ens han sortit un munt d’idees per fer d’aquell indret un espai de natura, de creixement emocional i de desenvolupament personal i social. Qui s’hi apunta? Salvem l’alzina i les casetes del carrer Encarnació perquè els infants de Gràcia vegin acomplert el seu dret a trepitjar verd, a experimentar, embrutar-se i a fer cabanes? I és que tot infant ha de tenir el dret a construir cabanes, encara que visqui a la ciutat. Fem-ho possible!

{ Clara Mas }