“Vinga va, que no n’hi ha per tant”

Passa sovint que hi ha pares/mares que ens diuen que el seu fill o filla no explica coses, que no comparteix les seves preocupacions, que es tanca en si mateix, que s’enfada sense verbalitzar-ho… Nosaltres, el primer que preguntem és “tu comparteixes les teves emocions desagradables o les amagues?” Perquè veiem sovint que estem demanant als infants una comunicació emocional que nosaltres no posem en pràctica.

Primer de tot, com a pares i mares no oblidem que ho fem el millor que podem/sabem; és probable que ens costi parlar d’emocions desagradables (tristesa, ràbia, gelosia…) perquè quan nosaltres érem infants és possible que no ens eduquessin emocionalment per fer-ho amb naturalitat.

Com a exemple, l’altre dia veia al parc uns nens que jugaven a futbol, a un d’ells li va anar la pilota a la cara, va començar a plorar tapant-se la cara amb les mans; l’adult que estava amb ell li va dir “apa! quina parada que has fet! ole!“, el nen seguia plorant i l’adult li seguia dient coses com “bona parada! vinga va, que no ha estat tant fort!“; desconec si el “pilotassu” va ser molt fort o no, però no es tracta d’això; el nen plorava, li havia afectat, i els comentaris de l’adult no l’estaven ajudant a sentir-se millor; no s’estava reconeixent la tristesa i el dolor del nen que, molt probablement, si l’adult s’hagués agenollat un moment i li hagués dit quelcom com “vaja, veig que t’ha anat la pilota a la cara, com estàs? Vols una abraçada? Vols descansar una estona o vols seguir?” segurament el nen, als 30 segons, hagués estat millor.

Aquell nen va entendre que aquella emoció no era ben rebuda, una emoció que ell NO havia triat sentir; així, que va haver de tapar-la, bloquejar-la una mica.

Les emocions desagradables (que no dolentes, perquè tenen una finalitat de ser, com totes les emocions) no ens agrada sentir-les perquè sentim malestar al nostre cos, però existeixen i no escollim sentir-les. Si no li donem espai a l’emoció aquesta s’amaga, no marxa; es bloqueja.

A vegades, per donar-li espai, només cal verbalitzar-laveig que estàs trist” / “veig que això t’ha entristit” / “veig que estàs enfadat“… i l’emoció baixa d’intensitat automàticament perquè troba espai i reconeixement; i si ho parlem des de la tranquil·litat i amb naturalitat, encara millor.

{ Clara Mas }